SONETS ENCADENATS

 

No és pas Violant qui m'ho demana, mes ara vull escriure un bell sonet; ja fa temps que la ploma em té desgana, espolsem-li la son, doncs, un poquet. El llenguatge sovint ens entabana i ens lliga amb uns grillons ben fort i estret, mes de tan pobra que és, la raça humana, només té la paraula i l'alfabet. Els noms són els maons, els verbs les bigues, la sintaxi la sorra i el ciment, i amb la veu i la ploma, grans amigues, expressem tot el nostre pensament. Us ho he dit de manera prou senzilla embrutant solament mitja quartilla. *** Embrutant solament mitja quartilla vull parlar de la immensitat del blau, mes tan sols sé dir rem i sé dir quilla, i també vela blanca, estrop i arjau. No tinc verbs ni adjectius per dibuixar-la, que la mar ella sola tot ho diu, i jo humil, ulls oberts, quieta la parla, del murmuri tossut en sóc captiu. Al rompent nou i insòlit de l’onada com un nen resto mut i embadalit: cada cop és la primera vegada, i em vaig fent infinitament petit. Els meus versos no valen ni una malla: tu, la mar, m’has vençut en la batalla.  *** Tu, la mar, m’has vençut en la batalla  i ara cerco altres temes per parlar, però veig com es banya la quitxalla  i les noies que riuen sens parar. Al captard vola baixa la gavina, el sol cau moribund, cansat, retut, la sorra es va tornant més freda i fina, els pescadors recalen el  llagut. Deixa’m mar, que vull parlar d’altres coses: vaig cercant i no trobo el meu camí, estic cansat d’entrebancs i de noses i no puc, no sé com, mes vull fugir. Estic fart del qui es creu el salvador i només va sembrant dolor i dolor.

continuarà...