LA FAMÍLIA VISELLACH I L’ÀNIMA DEL SENYOR HORS
A principis del segle XX, el senyor Serafí Hors i Planagumà era l’únic
apotecari de la insigne vila de la Bisbal, cap de partit judicial i
capital de la comarca del Baix Empordà. Estava afiliat a la Lliga
Regionalista, i es deia que havia conegut personalment Enric Prat de la
Riba. La seva farmàcia era tota una institució. Cada divendres, havent
sopat, els principals prohoms catalanistes del poble es trobaven a la
rebotiga de l’establiment a fer la tertúlia. En canvi, la seva muller,
la Mundeta, no estava per “les murgues de la política”, com deia ella,
sinó per les de la religió: rosari diari i missa dominical.
El
senyor Hors només tenia una filla, la Remei —un nom molt escaient—, ben
casada amb el notari i terratinent Màrius Puigdomènech i Vallalta.
Vingué la guerra
civil, i el senyor Serafí féu els equilibris necessaris per mantenir
les seves idees patriòtiques i alhora contemporitzar amb les esquerres
més radicals per tal de conservar la vida i la botiga.
Després de la
contesa deixà a un costat el seu catalanisme i les corresponents
tertúlies i es va dedicar exclusivament a la farmàcia i la família.
L’any 1945 el
pobre apotecari enviudà, i, encara que a la vila ja hi havia una altra
farmàcia, continuà al front de la botiga amb l’ajut d’un dependent.
El senyor Serafí va morir l’hivern de 1950 als noranta anys, plàcidament, d’un atac de cor mentre dormia. La Remei, hereva
universal del seu pare, va pensar: “¿I què en faré ara, jo, de la
farmàcia?” No trobà ningú a qui traspassar el negoci, i, com que li
sabia greu vendre el local, el va llogar a la família Visellach, que hi
va instal·lar una botiga de queviures.
Els Visellach
eren famosos per la seva gasiveria. Un membre de la família, que tenia
una carnisseria, afirmava amb orgull que havien reformat el local amb
els diners estalviats sense anar al cine els diumenges. Eren tan avars
que, al poble, per dir a una persona “no siguis garrepa” se li deia “no
siguis Visellach”.
Uns mesos
després d’haver obert la botiga, hi passà una cosa terrible: els diners
que havien deixat a la nit al calaix, al matí havien desaparegut.
¡Pobres d’ells! ¡El fruit del treball de tot el dia —no tancaven ni a
l’hora de dinar— volatilitzat com per art d’encanteri!
Van començar a deixar-hi pocs diners: mil pessetes, cinc-centes, cent... Res, l’endemà al matí ja no hi eren.
Muntaren una
guàrdia nocturna per torns: ara vigilava l’home, ara, la dona, després
li tocava a l’avi... Fins i tot el fill, que només tenia tretze anys.
Deixaven només bitllets petits, de pesseta i de duro, però els diners
s’escolaven com l’aigua en una pica.
La vella
Visellach va fer córrer pel poble que el qui s’enduia els diners era
l’ànima del senyor Hors, que estava enfadat perquè la seva farmàcia
s’havia convertit en una botiga de queviures. “¡Sant Pere i Sant Pau!”,
“¡Que Déu ens protegeixi!” eren les respostes de la gent, però a
l’esquena tothom s’hi feia un panxó de riure.
Una nit, cansats
del suposat robatori, van mirar si trobaven una explicació més natural a
la desaparició. El taulell on guardaven els diners era pesant, amb el
sobre de marbre, tancat per davant i per darrere, només amb una obertura
on s’encaixava el calaix. Van aixecar-lo. ¡Ai!, xisclà l’àvia. Va
sortir-ne una rata de més d’un pam de llargada sense comptar la cua. El
calaix tenia un forat, i en un racó van trobar els bitllets mig
rosegats, els diners que s’havia emportat l’ànima del senyor Hors.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici