GÀBIES QUE NO HO SÓN
GÀBIES QUE NO HO SÓN
A tots els poetes que no han escrit mai cap vers.
TINC LA FORNAL PLENA DE VI
ALS MESELLS Per voreres amb un pam de sal vénen catorze poetes embriacs, i entaforen la saL a les orelles dels sords voluntaris per empedreir d'un cop el seu cap eixorc. Assaonen els somnis perquè mai no s'estripin. Per voreres amb un pam de sal vénen catorze músics embriacs. POEMA TRENCADÍS Moscatellejo, i acordo is tan fràgils com un filat prim, tan delicades com la cúspide de l'adolescència d'una sina. CONTRA EL TEMPS Rellotge esventrat, esventat, plovinejat, i allunyat de les nostres mirades. Perquè ens escarnia amb el ritme idiota de la pèndola. Les seves broques ens foradaven les nines amb la seva pressa lenta, lentitud apressada. Rellotge ensalivat, trepitjat, fuetejat, estimbat per l'afrau més alta. Bo i així, vaig estimar-lo. ARA Beu-t'ho tot d'una glopada, que potser demà s'alçaran els llops amb dents sulfúriques, amb udols de prou. No t'oblidis del senatxo. Posa-hi les ampolles, el foc, una xicra de rialles, el rellotge esbocinat, tres grans de música, el balancí vell, les bitlles, uns quants crostons de lluna. Fes-ne via, t'espero a la cantonada. No triguis. ABSÈNCIES Les absències són alambins de la més alta alquímia, car transformen els mai més en ulls d'acaronada i en rialles de sí. Canvien les mentides en ales de gavina. Tot i això, tots vivim sempre d'absències. EN UNA ALTRA DIMENSIÓ Més enllà del tòpic les ales volen dretes i floreixen els cards. Més enllà del tòpic tot és de color túlia i tothom du arracades de petxina lluent. Més enllà del tòpic no hi arriben les xifres ni els cervells glaçats. Més enllà del tòpic ignoren el més ençà. DESCANS A LA BIBLIOTECA Milers d'invisibles diamants ratllen el cristall de l'aire, i el polsim humit enlluenteix la corona del sant mecenes de la nostra sapiència. La pluja s'ha endut pati avall les ximpleries que es gronxaven en l'aire-bressol. Quan arribi a casa miraré si a la meva cambra també ha plogut i s'ha netejat l'espai de tantes volves negres, de molles de soledat. BUIDOR La buidor. Ni tan sols el plor. La buidor. La buidor amb ossos de marbre i pell d'estrassa. Du queixals de llàgrimes congelades i, per llengua, la cua d'un corb famolenc. Una buidor plena que m'ofega amb la seva marea i em rosega els ossos encastats al mur de les grans envestides. LLUÏSA Navegaria pels teus cabells amb llagut de gotes d'aiguardent. Me'ls beuria amb glops de pou d'allargassades hores. Me'ls menjaria amb llesques de lluna i gots de negror. De mi dirien que sóc l'orat del poble, aquell que ha perdut els trucs per una cabellera. ADORACIÓ La corriola del pou no té principi ni fi. És un missal sonor que enclou cadències d'aigua i grinyol. Estima l'espart més que no pas la xarxa estima el peix, i el besa amb el gust incorrupte del ferro. La corriola del pou sap velles històries de suïcidis, i ella hi posa just el punt de fredor necessari. La corriola del pou ha fet més voltes que tots els planetes junts, i de nit desafia la rodonesa de la lluna. La corriola del pou ha vist milions de mans de marrecs i ha beneït les pedres que es capbussaven en la frescor del seu pou. Reina del ferro i del moviment, princesa del rovell i de les hores quietes... La corriola del pou no té principi ni fi. Per això l'he proclamada el meu Déu. DEVOTAMENT Sóc feligrès de la nuesa que m'esbulla els cabells i de l'esberla de somni que llepo amb les puntes dels dits. Parroquià del viure amb la pell tensa com bec de tible burxat. Duc per cilici un serrell de pena de no haver pogut esqueixar les arrels. Amb rínxols de bogeria bastiré els graons del meu temple, i en dibuixaré les voltes amb llapis de guitarres desafinades. La meva església tindrà per bancs coixins de boira, i, per altar, ventres nacrats i núbils. Podeu entrar, tothora celebrem. |
SOTA LES BRUIXES DELS TEUS DITS
DESPRÉS DE L'ESTAVELLADA
SERENOR
A LA MEVA FILLA ANNA QUAN TENIA SIS MESOS Quan la meva nena dormEl sol de juliol, confús, se'n va a fer un volt cap al setembre. Si la veien els soldats
¡Falòrnies! El vaixell no cau per l'horitzó TARDORAL És un migdia d'octubre. Té la pell blanca, Ell no ho sap, LA GAVINA Han passat tot el dia El peix trencat o fet malbé És una imatge ancestral,
Quan, al cap d'un temps, I inevitablement Quan us dieu adéu |
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici