BARALLA ENTRE MOTS, BARALLA ENTRE SIGNES

L’alfombra és la qui obre la caixa dels trons, que li diu a la catifa ¿Tu per què surts al Diccionari de la llengua catalana de l’Honorable i Reverendíssim Institut d’Estudis Catalans i jo no? Perquè tu ets un castellanisme. ¿Què t’empatolles, ara? ¿No saps que totes dues venim de l’àrab? El barco les interromp bruscament: Més malament ho tinc jo: ara em volen, ara no em volen... I això que vinc de bona família: barca, barqueta, barcassa, embarcar, embarcador... Ep, la teva o àtona final et delata, replica la catifa. Però el barco no es rendeix: ¿I ferro, i ganxo, i guerxo? ¿I el vaixell què? ¿És el marit de la vaixella?, perquè que jo sàpiga no existeix ni vaixellet, ni vaixellàs, ni envaixellar, ni envaixellador... De cop i volta irrompen en la conversa els verbs esmorzar, dinar, berenar i sopar. Nosaltres pla: no podem entrar en una frase que digui “¿Què dinarem?”, perquè diuen que no som transitius, i que cal dir “¿Què menjarem per dinar?”, que aquest sí que és un verb transitiu. ¿I per què ha de tenir aquest privilegi? ¿I què cony té a veure tot això amb el trànsit? Tímidament apareix l’adjectiu espaial. ¿I a mi per què no m’acullen? Home, contesta el barco, perquè la forma correcta és espacial, que deriva de la forma culta espaci. Sííí, replica l’espaial, però, en els parlars orientals, espacial i especial es pronuncien igual i es poden confondre fàcilment. ¿No podríem admetre’ls tots dos com passa amb axil·la i aixella, que l’un és un mot culte i l’altre hereditari? ¡Ui, ens ha sortit erudit, l’espaial! El patrocinador s’afegeix a la conversa: ¿Què hi pinta aquí l’espònsor si ja hi sóc jo? El correu electrònic també hi diu la seva: vull que em diguin correu i no pas mail, ja n’hi ha prou de tanta submissió a l’anglès. ¿I com en diràs, del correu postal?, li etziba la catifa (¡que n’és de pesada aquesta!). Doncs cartes, veuràs com tothom t’entendrà.

Ara entren a la palestra els signes de puntuació. Actualment no tinc tanta feina com abans, afirma el guionet. M’han suprimit de pocavergonya, coliflor, vistiplau, capicua... Però que em perdonin els senyors de l’IEC, amb la supressió del guionet darrere el prefix ex l’han cagada, i ens poden sortir exotismes com exxicot. La normativa diu que s’hi pot posar quan apareguin formes estranyes. ¡Ja hi som! Així queda al lliure albir (¡Quina parauleta!, ¿Eh?) de l’escriptor, que té permís per escriure ex-xicot. Ara ve la dièresi: Doncs a mi me’n donen massa, de feina. Ja em direu que hi pinto en el mot traïció, que si l’analitzéssim bé veuríem que hi ha gent que el pronuncia amb dues, tres o quatre síl·labes. En reunió, en canvi, que diuen que en té quatre, no hi surto. L’¿ es queixa de la manca d’una normativa clara. Hi ha escriptors que opinen que cal emprar-me sempre, combinat amb l’? al final de la frase, d’altres recomanen que només aparegui quan la frase és molt llarga (¿i Com ho hem de mesurar? ¿Amb centímetres?) Els més conservadors no em poden ni veure. La l·l vol anunciar que es jubila, però calla perquè no vol enemistar-se amb els mallorquins, precisament ara, que hem de fer pinya.

Per acabar la polèmica apareix la jurisprudència: No vinc pas a queixar-me sinó a posar una mica de llum en la qüestió. Tots sabeu que pertanyo al món de la justícia i serveixo per establir un precedent en els casos que la llei no contempla. Doncs en la llengua passa igual: els qui en realitat manen són els parlants i els escriptors, el criteri dels quals finalment triomfa. Estigues tranquil, barco, tens davant teu una llarga vida.

L’ànima de Pompeu Fabra segur que ha sentit tot el diàleg. No sabem què en pensa. Deixem-ho aquí.