TRUC DE MÀGIA

Andros Slotsky fou, al meu entendre, un dels millors mags de tots els temps. Un mag excepcional. L’enginy dels seus trucs i la manera tan neta que tenia de realitzar-los l’havien fet mereixedor d’una gran fama, estesa per tot el país. Era capaç de convertir un diari en una vaca, de fer sortir coloms de les butxaques dels espectadors i d’endevinar el nom d’una persona només de mirar-li els ulls.

Un dia, va voler fer el seu millor truc, el que el faria entrar en la història universal de la màgia. Primer va fer uns quants jocs de mans, tots ells molt encertats, i per acabar la seva actuació demanà un voluntari. Com que no sortia ningú, s’acostà al públic i agafà una senyora de mitjana edat que seia, acompanyada del marit, a la tercera fila.

Quan la va tenir a l’escenari, mostrà una caixa, una mena de cabina amb rodes. L’obrí i va fer entrar-hi la dona. Tot seguit la tancà i l’envoltà de cadenes, que va fermar amb un cadenat ben gros. Es ficà la clau a la butxaca. Després agafà una espasa i travessà la caixa d’un costat a l’altre. Pel forat de sortida començà a rajar sang. Per un moment, el públic es va estremir, però de seguida passà a l’admiració. Era un truc molt vell, l’havien vist moltes vegades, però mai amb tant de realisme.

El mag Andros clavà una altra espasa, i una altra, i una altra, fins a un total de deu, cadascuna amb el seu corresponent regalim de sang. Féu girar la caixa dues vegades i començà a treure les espases, completament vermelles. Va deslligar les cadenes. El públic esperava, amb tota lògica, veure sortir-ne la senyora, indemne. Però el mag obrí la caixa: buida. Tothom aplaudí mentre escampava la vista per tota la sala cercant la senyora. Però res. L’actuació del gran Andros havia acabat.

La gent sortí de la sala tota preocupada. Sabien que aquest mag era capaç de tot, però... ¿i la senyora? El marit, malgrat el que acabava de passar, se’l veia ben tranquil. “Coses de la màgia”, va dir.

El mag Andros fou arrestat immediatament. “¿De què se m’acusa?”, preguntà, però no obtingué cap resposta. El marit no va voler presentar cap denúncia. Feia temps que amb la seva dona les coses no rutllaven, i ara la seva desaparició li queia com un regal del cel. Si, amb una mica de sort, no la trobaven, podria continuar la seva relació amb l’Helena sense cap entrebanc.

*

Ja fa dos dies que el mag és a la comissaria. Un més i el jutge l’haurà de deixar en llibertat o imputar-li algun delicte. ¿Però quin? ¿Assassinat? No, perquè el cos de la víctima no ha aparegut. ¿Segrest? Tampoc: no l’han trobat amagada en cap catau. ¿Desintegració? Encara menys: aquest fenomen paranormal no està tipificat com a delicte. Quan va preguntar a l’Andros on era la senyora, aquest li va respondre que no revelaria cap secret professional. La màgia és així. Les hores passen. La gent demana que la situació s’aclareixi. ¿Què ha de fer, el jutge? ¿Deixar-lo lliure? Si ho fa, ¿què en dirà l’opinió pública?

*

¿I ara què passarà? No ho sé. La senyora deu tenir una cinquantena d’anys, és més aviat baixa, un xic grassoneta, i du els cabells tenyits de ros, amb permanent. En el moment de la seva desaparició portava un vestit blau marí. D’altra banda és molt simpàtica. Si algú l’ha vista, li prego que m’ho faci saber, i així podré acabar aquest conte.