LA GOSADIA DE MOSSÈN DAVID

Això ha passat no fa gaire a Vilaplana, un poblet costaner d’uns disset mil habitants. Avui és el diumenge de Glòria, dia de la Resurrecció de Jesucrist, una de les festes més celebrades pels cristians. L’església és plena a vessar, tothom a punt per a la missa de dotze. Mossèn David ha decidit acceptar el repte que li va fer un amic seu.

Després de la primera campanada, el Senyor Rector entra a l’altar major, però vestit amb la roba de carrer: una camisa de quadres i uns pantalons clars. Tothom està sorprès: els uns somriuen obertament, d’altres ho fan per sota el nas, i moltes persones es mostren indignades.

Comença l’èxode dels ofesos, dels que pensen que això que ha fet Mossèn David és un sacrilegi. La primera d’anar-se’n és la senyora Teresa Riera, filla del qui fou alcalde del poble de l’any 1939 fins al 1953. La Dolors Sentmenat, amb unes arracades de mig pam, tres o quatre anells, un collaret i un braçalet d’or, i el seu marit, propietaris d’un magatzem de vins, caves i tota mena de licors, segueixen les seves passes. També se’n va un que té el motiu de Pere Parròquia, fabricant de taps de suro, del qual les males llengües diuen que, a banda dels fills que té amb la seva dona, n’ha engendrat tres amb una amant. I en Jordi Delacreu, que té tres o quatre restaurants i un hotel, i el pastisser Queralt, que havia dut el tàlem molts anys, quan es feia la processó del Corpus. I així va marxant la gent.

També se’n van en Quimet i la Teresa, en Joanet i la Dolors, gent gran de bona fe que no entén segons quins canvis.

Només queden a l’església unes cinquanta persones: les cinc germanes de l’asil, que encara que van vestides de negre de cap a peus i amb la toca blanca, creuen que l’hàbit no fa el monjo, i que cadascú vagi vestit com vulgui. Sorprenentment, també es queden assegudes les germanes Roure, dues senyores grans, solteres, una d’elles professora de música, molt i molt creients, que diuen que Déu no té temps de fixar-se en aquestes nimietats i que Crist va morir despullat. També uns quants pagesos, en Cinto, el serraller, la senyora Clotilde, que ve a resar el rosari cada dia a les vuit del vespre... i uns quants joves d’entre divuit i trenta anys, del Moviment Antipobres del poble.

Quan Mossèn David va per donar la benedicció, des del fons del temple se sent una veu: “¡Espera’m David!” És Jesús, que baixa de la creu, entra a la sagristia i apareix a l’altar major amb una túnica blanca. Al costat de Mossèn David, s’adreça al fidels: “Que el meu Pare us beneeixi. Germans, aneu-vos-en en pau.” I el poble respon: “Donem gràcies a Déu.”