OCCITURI (ELS QUI VAN A MATAR)
OCCITURI
(els qui van a matar)
(els qui van a matar)
Es
diu Wellington, o Braun, o Pérez, o Riera. És més aviat alt,
ben plantat, amb cabells grisos a les temples. Va vestit amb un tern blau marí
i una corbata atrevida però molt elegant. Educat i cortès, té
sempre a punt una paraula amable.
És
propietari d'una fàbrica d'armament on treballen cinc mil homes. Envia
armes a Ruanda, a Txetxènia, a Croàcia, a Kosovo, a l'Iraq. Allà
on calgui.
Els
veïns i amics el tenen en gran estima. Fins i tot un partit polític
li ha proposat de presentar-se per a diputat a les eleccions. Però ell
ha dit que no, que per a això ja hi ha gent més preparada, que es
vol dedicar en cos i ànima a la fàbrica. Cinc mil famílies
depenen d'ell. La política, que la facin els polítics.
Avui,
com cada diumenge, ha anat a missa amb la seva senyora, i, amb les mans acabades
d'ensabonar, ha agafat la sagrada forma i se l'ha posat a la boca. Després,
agenollat en el banc, els ulls closos, se l'ha empassat procurant no rosegar-la,
tal com l'hi van ensenyar de petit.
Demà
tornarà a ser dilluns, i de bon matí ha d'expedir un tràiler
carregat d'armes. Unes armes sofisticades, autèntiques obres d'enginyeria,
d'una precisió gairebé infal·lible.
Però
un matí obrirà l'aixeta del lavabo i en rajarà sang. I la
seva pobra mare s'avergonyirà d'haver-lo dut a les entranyes.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici