El
present treball és fruit de deu anys d'estudi, de deu anys de regirar pergamins
i microfilms, de consultar tots els filòlegs que m'ha estat possible. Vull
agrair especialment a Joan Coromines que acceptés la invitació a
venir a dinar a casa meva. Va ser el 1996, un any abans de la seva mort. Vaig
descobrir en Joan Coromines un home d'una conversa fluïda, amena i agradable,
mancada de qualsevol pedanteria. He de remarcar que, tot i que estava en desacord
amb algun dels resultats de les meves recerques, sempre em va animar a enllestir
aquest treball.
Veureu
que moltes fundacions de pobles no estan datades: no he volgut marejar el lector
inútilment. La meva intenció ha estat la de centrar-me en l'origen
dels topònims. Tampoc no insisteixo massa en l'evolució fonètica
de cada nom, car moltes vegades ja s'intueix. Cal destacar, com podreu veure en
els articles, que els empordanesos som molt donats a fer jocs de paraules.
És
curiós d'observar que molts pobles i viles deuen el seu topònim
al nom o malnom d'un personatge.
He
volgut que en el meu recull hi apareguessin també topònims que no
són d'un municipi, sinó d'un barri o un agregat, però que
tenen un pes específic important (Calella, Llafranc...). En canvi n'he
deixat de banda alguns de creació recent, com ara Forallac i s'Agaró,
perquè els considero de poca rellevància històrica.
*
Albons
Els
habitants d'aquest lloc sempre han rivalitzat amb els de Bellcaire. Ambdós
col·lectius presumien de ser bons pagesos. "Els de Bellcaire treballeu
molt bé la terra -va dir un pagès-, però nosaltres en sabem
més, som els bons." I els quedà el motiu d'Elsbons.
La caiguda de la primera s per redundància del plural (hi ha gent
que diu "em fan mal el peus") produí Elbons. El
segle XVIII, el filòleg Jaume Peracaula, creient, erròniament, que
el mot provenia de l'àrab, el transformà en Albons.
Begur
La
història d'aquest topònim és molt curiosa. Fins al segle
XVI el poble es va dir Santa Reparada, perquè aquesta és la seva
patrona. Els habitants de Pals, que eren els seus íntims enemics, deien
que en aquell poble anaven sempre a la vela, i els van treure el sobrenom de beguts.
Una malintencionada maniobra burocràtica del principal terratinent de Pals
va canviar beguts per Begurs i el va convertir en el nom oficial
del poble. Més endavant perdé la s per passar a ser el Begur
que coneixem ara. (Vull recordar als barcelonins que la r final és
muda en tots els dialectes orientals.)
Bellcaire
Un
anglès anomenat Peter Springfield, que havia fet tota la volta al món
sense ni una malla guanyant-se la vida com podia, va arribar a l'Empordà
amb seixanta-cinc anys a l'esquena i va decidir quedar-s'hi. Començà
a conrear un terreny erm que va trobar i s'hi va construir una barraca. Com que
se sentia sol, sempre convidava a dinar -amb els productes del seu hort- els pagesos
de la rodalia. El seu anterior sojorn havia estat el Caire, i per això
li deien el vell del Caire. La fertilitat d'aquella terra va cridar
molta gent, que bastiren les seves cases al voltant de la barraca, convertida
en masia amb l'ajut de tots els veïns. Quan van decidir fundar un poble l'anomenaren
Vellcaire, en homenatge a Peter Springfield, que era l'amo sentimental
d'aquelles terres. Per un error d'interpretació cal·ligràfica,
es transformà en el Bellcaire que tots coneixem.
Bell-lloc
Dins
de la comarca en qüestió el trobem dues vegades: és un meravellós
paratge, amb una riera, una font i una ermita, del terme de Palamós i un
poblet del municipi de Santa Cristina d'Aro, prop de Romanyà. Malgrat el
que pugui semblar, no té res a veure amb bell i lloc, tal
com ho demostra la pronúncia popular de la gent de Palamós: la
Bill-lloc. De fet, prové del motiu del pagès de la masia annexa
a l'ermita esmentada. Li deien en Bitllot (tros de llenya tallat per fer
carbó), perquè també era carboner. El canvi de t en
c, consonants oclusives ambdues, és perfectament normal. L'evolució
cap a Bell-lloc segurament ve ajudada per altres topònims com ara
Bell-lloc d'Urgell o Bell-lloc del Pla. El Bell-lloc de Santa Cristina
d'Aro s'explica per la seva proximitat amb la Selva. Els selvatans ho copien tot
dels empordanesos, àdhuc la sardana.
Bisbal,
la
Antigament,
molts pagesos que anaven a mercat a aquesta vila baixaven amb el carro al riu
Daró perquè els cavalls i les mules es refresquessin. En Benet Roure,
pagès vell i assenyat, cansat d'avisar-los que aquest riu era molt traïdor,
va posar a la baixada que hi menava un cartell que deia: "Pareu ment, perill
de riuades". No li feia cas ningú. Li arrencaven el cartell, però
ell el tornava a posar una i una altra vegada, fins que se'n va cansar i a sota
del rètol, amb pintura vermella, va escriure "L'AVÍS VAL".
L'endemà el riu s'endugué tres carros amb els corresponents cavalls.
Aquesta frase, escrita Lavís Val, donà nom al poble. Més
endavant, l'Església catòlica, propietària del castell, va
ficar-hi cullerada i transformà el topònim en el seu homòfon
la Bisbal.
Calella
Això
ve d'una taverna de mala mort d'aquest petit barri mariner de Palafrugell. Cada
vespre els pescadors hi cantaven quatre cançons picants (érem al
segle XVII, i les havaneres encara no es coneixien). La Maria, una noia alegre
i simpàtica, que tenia uns ulls deliciosos, els servia la beguda. Un dia,
la noia no hi era, i els pescadors es van esvalotar: "Sense la Maria no podem
cantar." I van començar a repetir: "Ens cal la Maria, cal
ella, cal ella." Em sembla que no calen més explicacions.
Calonge
Segons
consta en un pergamí del segle XIV, un dia, el vescomte de Cabanyes, des
de dalt del que avui coneixem com la pujada d'en Vilar, tot contemplant la llarga
i bella badia que tenia al seu davant va dir: "¡Que longa (sin.
de llarga)!" El seu secretari, que l'acompanyava, trobà la
frase molt encertada, i li proposà fundar una vila, al voltant del castell
que tenia a la plana, amb el nom de Quelonga. El 1720, mercès al
nul coneixement del català del funcionari Jacinto Pimentel, natural de
Tomelloso (Ciudad Real), el poble passà a escriure's Calonge.
Canapost
En
aquest llogarret de Peratallada hi havia un pagès que va comprar una gallina
a un preu desorbitat. Els veïns se'n reien i li deien que aquell animal era
incapaç de pondre cap ou. Però es veu que en una sola nit en va
pondre vint, i el pagès sortí al carrer cridant: "¡I
que n'ha post, d'ous! ¡Guaiteu!" I li van treure el malnom d'en
Quenapost. Un error de còpia, no sabem si del Pimentel abans esmentat
(v. Calonge), transformà la grafia en Canapost.
Casavells
En
aquest bell poble que pertany a Corçà hi havia un baster que a més
a més tenia una gran traça per fer esquelles i cascavells per a
tota mena de bestiar. Per això li deien en Cascavells. El mal efecte
que feia aquest mot, que semblava que provenia de cascar vells, segur que
va influir en la caiguda de la segona c.
Castell
d'Aro
Els
Daró era el sobrenom d'una família provinent de la Bisbal.
En Tell, el vell de la casa, escarmentat per les crescudes del Daró,
alertava els veïns dient-los que havien de tenir sempre ben neta la llera
del Ridaura. La Toneta, una dona amb molt de seny, els deia: "¡Feu
cas d'en Tell Daró!" Aprofitant que hi havia el castell
de Benedormiens, crearen el topònim Castell Daró. El canvi
de Daró en d'Aro en els topònims d'aquesta vall és
difícil de desxifrar. Perdoneu-me, però no m'hi he vist amb cor.
Colomers
El
segle XIV, el rector de la parròquia de Santa Maria, per relatar la història
de l'àngel rebel i la seva transformació en diable, ho explicava
així: "...i Déu li va dir: Colom eres, però ara
seràs una ratapinyada." Des de llavors li varen dir Mossèn
Colomeres, i així va anar la cosa. Un secretari amb aires de filòleg
saberut -¡n'hi ha tants!-, en no trobar cap significat a Colomeres,
el transformà en Colomers.
Corçà
L'etimologia
popular diu que aquest topònim prové de cor sa, cosa que,
evidentment, és errònia. La realitat és que la majoria dels
homes de la contrada anaven a escorçar -llevar l'escorça-
les alzines sureres, i aquest mot es convertí en el nom de la població.
La confusió de la síl·laba es amb l'article salat
i la pèrdua de la r muda ens du a l'actual Corçà.
Cruïlles
Segons
els geòlegs, fa cinc milions d'anys, aquest territori era un gran llac
sembrat d'una munió d'illes "crues", o sigui sense cap
mena de vegetació. Per això s'anomena Cruïlles.
Estartit,
l'
Molts
pagesos de Torroella tenien un bot per anar a pescar el diumenge. Per guardar
l'embarcació es van anar construint barraques a la platja, on feien també
uns suculents àpats. En Pere Rutllant, gran golafre, després de
dinar sempre deia: "No hi ha res com estar tip." I li van treure
el motiu de l'Estartip. El manteniment de la r muda és degut
a l'origen valencià d'aquest home, i el canvi de p en t és
una evolució normal.
Foixà
Aquest
lloc ha estat sempre ric en tòfones, i els pagesos hi pasturaven els porcs
per fotjar (furgar) la terra. Més tard, amb l'ensordiment de la
j i la pèrdua de la grafia de la r muda passà a ser
Fotxà. Amb la caiguda de la t i la introducció de
la i durant la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra quedà
fixat en la forma actual Foixà.
Fontanilles
En
Tomeu Aguiló havia vingut de les Balears, però ningú no pogué
aclarir mai si de Mallorca o de Menorca, perquè, quan li preguntaven d'on
era exactament, ell responia: "Jo som de ses Illes". I li va quedar
el malnom d'en ses Illes. A més, sempre feia grans lloances
de les ensaïmades: "Una ensaïmada és sa millor cosa que
un pugui menjar, és que se fon tant a sa boca, se fon tant..."
Per això també li deien en Fon tant de ses Illes,
i, ben aviat, en Fontanilles.
Fonteta
A
la plaça de la vila hi havia una font on anaven a beure les dones embarassades,
perquè deia la tradició que aquella aigua feia que les mares tinguessin
molta llet. Per això li deien la font Teta. És curiós,
¿no?
Garrigoles
Aquest
territori també era ric en tòfones (v. Foixà), i també
hi duien els porcs a pasturar. Però havien de vigilar que només
les desenterressin i no se les mengessin. O sigui, que les tòfones no arribessin
a les goles dels garrins.
Gualta
El
segle XVI, uns quants il·luminats van voler fer una torre altíssima,
com la de Babel. Un d'ells va dir: "¡Guaita que és alta!"
Una nit, quan ja anava pel cinquè pis, la torre s'ensorrà, sense
causar, per sort, cap desgràcia personal. Els de Torroella, per burlar-se'n,
van fer un creuament entre guaita i alta i els van anomenar els
de Gualta.
Jafre
Quan
aquesta contrada només tenia tres o quatre masos, hi havia un pagès
que, quan arribava a casa seva, per aturar la mula deia: "¡Ja,
fre!", i li van treure el motiu de Jafrè. Per desídia
d'un amanuense (em penso que aquesta vegada no era Pimentel), l'accent desaparegué,
i així es convertí en Jafre.
Llabià
En
aquest poble del terme de Fontanilles s'hi instal·là un pagès
provinent de Montoro (Còrdova) que ja tenia el "mote" de Labia,
perquè sabia parlar molt bé i enredar els compradors. La palatalització
de la l inicial, ben normal en català, donà Llabia.
La forma Llabià segurament és deguda a una taca de tinta.
Llafranc
Els
que avui són els pobles de Calella i Llafranc antigament havien rivalitzat
en la qüestió de la pesca. Calella tenia un port que no estava gens
malament. De bon matí, la platja era ben plena de gent esperant l'arribada
de la sardina i l'anxova, que es venia allà mateix amb gran èxit.
L'altre poble tenia un port més modest i no podia competir-hi. Fins que
un dia van decidir regalar el producte de la seva pesca. Els calellencs van dir:
"¡Allà és de franc! ¡Anem-hi, que
és de franc!" I així batejaren el poble: Allàfranc,
i més endavant Llafranc.
Llofriu
En
aquest llogarret de Palafrugell, hi havia un nen, fill del terratinent Adrià
Ferrer, que es deia Jofre. El vailet no sabia pronunciar la j, i quan li
preguntaven com es deia responia "Llofre". Com que era molt remenut,
de seguida li varen dir Llofriu. Al pare li va fer gràcia que el
lloc es conegués amb el sobrenom del seu fill.
Matajudaica
Aquest
topònim és de formació recent. Quan Franco s'entrevistà
amb Hitler a l'estació de tren d'Hendaia, li va demanar entrar a la guerra
mundial i recuperar, entre altres territoris, les antigues colònies de
l'Àfrica. A canvi li oferia un terreny a Corçà per bastir-hi
un camp d'extermini de jueus catalans, mallorquins o de qualsevol lloc de l'Estat.
Per sort, Hitler no hi accedí. L'ajuntament de Corçà, malgrat
ser franquista, volgué fer palès aquest episodi de la història
i, amb molta habilitat, creà el topònim Matajudaica, fent
creure als capitostos del règim que era un compost de mata (nom
i no pas verb) i judaica.
Monells
Pels
de Cruïlles, els d'aquest poble eren tots uns creguts i uns saberuts, i per
això deien: "Es pensen que el món és d'ells."
I els van treure el malnom dels Monells.
Mont-ras
Un
pagès tenia un bon cavall semental. Els altres pagesos el llogaven -a un
preu força elevat- per muntar les eugues i les someres. Però la
bèstia passà una època de poca activitat sexual, com una
mena d'any sabàtic. El seu propietari, emprenyat per les pèrdues
econòmiques que li produïa, li cridava: "¿Muntaràs
o no?" D'ençà de llavors tothom el conegué per en Muntaràs.
La caiguda de la vocal neutra per contacte amb la r va donar pas a Muntràs.
Quan el poble s'emancipà de Palafrugell i adoptà aquest nom, Jaume
Peracaula (v. Albons), creient que provenia de Munt ras, hi introduí
el guionet per evitar falses pronúncies (que escadusserament encara circulen).
Com que Munt i Mont són homòfons i gairebé
sinònims, es canvià la u per la o perquè Mont
té més tradició en la toponímia catalana.
Palafrugell
Jofre
II, comte d'Urgell, tenia un palafrener (mosso que té cura dels cavalls)
fantàstic. Tractava els cavalls amb molt d'amor, com si fossin persones.
El comte n'estava molt satisfet i el tenia en gran estima, i, com que no tenia
fills, li deixà tota l'herència. El palafrener, cansat de la terra
ferma i havent sentit parlar molt bé de l'Empordà, comprà
el mas on més endavant viuria Josep Pla i s'hi instal·là
amb tots els cavalls que havia heretat del comte. Quan volgué fundar un
municipi i alliberar així aquelles terres del priorat de Santa Anna, seguint
el costum empordanès de jugar amb els mots, agafà el fragment palaf
del nom del seu ofici i l'ajuntà amb el del comtat d'on provenia, i així
sorgí Palafurgell (pronúncia que molta gent encara conserva).
Per metàtesi es canviaren d'ordre la u i la r, i el topònim
quedà fixat en Palafrugell.
Palamós
El
rei Pere II de Catalunya, anomenat el Gran, quan fundà la població,
encisat per la bellesa de la badia, va dir: "Aquest lloc és ideal
per als enamorats. La vila es dirà Pels Amors." (la polèmica
entre per i per a no arribaria fins força segles més
tard), topònim que de seguida s'escrigué Pelsamors. Amb la
caiguda de la s, causada per la mateixa evolució de la llengua,
es transformà en Pelamors. El 1735, el ja esmentat Jacinto Pimentel
(v. Calonge), com que desconeixia el fenomen de la vocal neutra i tant
se li'n feia escriure a com e, el va convertir en Palamors.
Finalment, la caiguda de la r donà lloc a l'actual Palamós.
Palau-sator
En
Joan Sugranyes era un gran caçador. Un dia, mentre construïa una ballesta,
un li va preguntar: "¿Per què la vols, aquesta ballesta?"
"És per l'ocell.", va contestar. "¿Quin ocell?"
"És per l'au" "¿Quina au?" "Cony,
¿que no t'ho he dit? Per l'au." I li van treure el motiu d'en
Parlau, que evolucionà cap a Palau. En Pep Terribes aconseguí
arrencar-li quin ocell pensava caçar: "És per es tord."
(recordem que en aquesta contrada l'article salat era tan estès com avui
dia a les Balears). Llavors li van dir es Tord (alternat indistintament
amb Palau), que ben aviat passà a es Tor. El canvi d'es
a sa pot ser influït per la presència d'altres topònims
com ara Palau-sacosta o Palau-saverdera.
Pals
Aquest
topònim prové de "¡Para'ls!", l'expressió
que deia sempre en Jep Sorribes quan deixava anar una de les seves habituals rastelleres
de pets. La descurança d'un escrivent, que va oblidar l'apòstrof,
el convertí en Parals (que passà a ser també un cognom).
Amb la caiguda de la vocal neutra propiciada pel veïnatge de la r
esdevingué Prals, però els vilatans ben aviat s'adonaren
que traient la r donaven al poble un nom més contundent: Pals.
Parlavà
El
marquès que dominava aquelles terres era salvatge i tirà amb els
seus vassalls. Per més inri, xerrava i xerrava amb grandiloqüència
i creia que tothom l'havia d'escoltar. Un dia, un pagès, cansat de tantes
vexacions, li tallà la llengua, i, com que ningú no el va socórrer,
el marquès s'escolà. Llavors, la gent, sentint-se alliberada, va
dir: "Parlava i parlava, però ara calla per sempre."
Un error d'un pixatinters que sempre en duia més als peus que al cap creà
la forma Parlavà.
Pera,
la
Això
va ser una invenció dels de Rupià, i té relació amb
la Ramona, una dona de mala reputació a la qual anomenaven la Puta Ramoneta.
Els qui volien ser més ben parlats li deien la Pe Erra, que es convertí
en la Perra i més endavant en la Pera.
Peratallada
Em
sap greu, però l'origen d'aquest topònim cal cercar-lo en uns fets
molt desagradables. El segle XV, en aquest petit nucli de cases bastides vora
el riu Daró, hi hagué, en el lapse d'una setmana, cinc violacions.
Els veïns s'organitzaren i en dos dies van trobar el culpable: en Pere, el
ferrer. Les dones el van agafar pel seu compte, li varen tallar el penis i van
sortir cridant victorioses: "¡En Pere la té tallada!"
Al cap d'un mes es fundà el municipi amb el nom de Peretallada.
L'Església s'hi ficà pel mig ("Con la iglesia hemos dado, amigo
Sancho") i el va transformar en Peratallada, volent fer creure que
provenia de pera (evolució de pedra) i tallada.
Platja
d'Aro
Una
de les primeres cases que es construïren en aquest barri mariner de Castell
d'Aro va ser una fonda, regentada per un home de la família dels Daró
(v. Castell d'Aro). Era molt lent i mandrós, i quan els clients
s'impacientaven cridaven: "¡Plat ja, Daró!, ¡Plat
ja, Daró!" A principis dels anys cinquanta, preveient l'arribada
del turisme, les autoritats locals van manipular la famosa frase i construïren
la forma Platja Daró. Sobre el cavi de Daró en d'Aro,
vegeu Castell d'Aro.
Púbol
Aquest
topònim el creà el besavi de Salvador Dalí, gran terratinent
de Figueres, que també es deia Salvador. Com que a la seva dona li agradaven
molt els castells, li'n va comprar un dins el terme de la Pera. La seva muller
era una gran sibarita, i es banyava amb aigua perfumada amb tarongina. Després
del bany, el marit la flairava tota, de dalt a baix, i li deia que tenia un pubis
olorós. Com que al senyor Dalí, com a bon empordanès,
li agradaven molt els jocs de paraules, ideà la paraula Púbol,
fent honor al triangle íntim de la seva estimada. A finals del segle XX,
el pintor figuerenc comprà per a la seva musa Gala el castell que havia
pertangut al seu besavi.
Regencós
Durant
la minoria d'edat del rei Alfons XIII, la seva mare, Maria Cristina d'Àustria,
que exercia
de regent, va venir a fer un petit viatge a l'Empordà. De sobte va sentir
la urgent necessitat d'anar de ventre. Els amables habitants d'una masia rica,
que tenia comuna i tot, li van solucionar el problema. La nena gran, de deu anys,
va dir a la seva germaneta: "¿Saps qui hi ha a la comuna? Doncs la
reina regent, que va de cos." La frase va fer tanta gràcia
que, quan el 1903 s'independitzaren de Begur, va servir per fornir el nom del
nou municipi: Regencós. El canvi d'accent obert a tancat no crec
que sigui imputable a Pimentel (v. Calonge), perquè ja feia més
d'un segle que criava malves.
Romanyà
A
Santa Cristina d'Aro hi havia un manyà que feia unes reixes i uns balcons
que deixaven a tothom bocabadat. Però tenia el defecte que bevia un xic
més del compte, i no pas aigua, precisament, sinó rom. Per aquest
motiu li van treure el malnom de Rom manyà. Quan el rector de Santa
Cristina va decidir erigir un altar dalt de la muntanya, molt a prop del dolmen
cova d'en Daina, li va encarregar una creu. En Rom manyà va fer
una autèntica meravella. Si pugeu en aquell preciós indret encara
la podreu veure. El dia de la benedicció de l'altar, el rector va dir:
"Proposo que, com a mostra d'agraïment al qui ens ha fet aquesta esplèndida
creu, aquest lloc s'anomeni Romanyà. Tothom hi va estar d'acord.
Rupià
El
segle XVI arribà a aquestes contrades un home cansat de voltar món,
com el del Caire (v. Bellcaire), però aquest venia de l'Índia
i ben ric, carregat de rupies, la moneda d'aquell país. Per això
li van posar el sobrenom de Rupia. Com que els diners li sobraven, començà
a ajudar econòmicament a tots els pagesos a qui la pedregada o la sequera
havia malmès les collites. Quan van decidir separar-se del domini del bisbat
de Girona, en agraïment posaren el nom de Rupia al nou municipi. No
sabem si va ser una taca de tinta com en el cas de Llabià (v. Llabià)
o una guixada involuntària la qui el convertí en Rupià.
Sant
Antoni
Abans
era un barri mariner de Calonge. En Toni Blanch pescava la tonyina. Un vailet
que tot just s'iniciava en l'ofici, veient els bots que feien les tonyines quan
les treien de l'aigua deia: "¡Salten, Toni!". A
tothom li feia molta gràcia, i van decidir que, encara que depenguessin
de Calonge, eren un poble i havien de tenir un nom: Saltentoni. Quan es
construí l'església neogòtica, el clero, amb un sol canvi
fonètic i tres de gràfics, escombrà cap a casa rebatejant-lo
com a Sant Antoni.
Sant
Feliu de Guíxols
L'any
1300 hi hagué en aquest lloc un crim esgarrifós: van matar un home
que es deia Iu i el deixaren mig esquarterat enmig del camí ral. Els palamosins,
enemics oficials seus, van dir: "La sang i el fel de l'Iu
corre per tot el poble." I es van inventar el nom de Sangfeliu. Quan
el 1350 es fundà la ciutat, l'Església (¡un altre cop!) s'empescà
la forma Sant Feliu. En l'època de la Mancomunitat de Prat de la
Riba, van haver de cercar algun sistema per distingir-se de les altres localitats
que també veneraven aquest sant. Com que les escoles del poble gaudien
de molt bona anomenada, van decidir-se per Sant Feliu de Guixos. L'aparició
de la l no l'ha sabut explicar ni Pompeu Fabra, ni Wilhelm Meyer-Lübke,
ni tan sols Joan Coromines.
Sant
Joan de Palamós
El
primer castellanoparlant que trepitjà aquestes terres era un home d'una
cinquantena d'anys que es deia Sancho Andrés, i venia d'Alquerías,
de la província de Múrcia. Sempre deia: "Sancho Andrés
és massa llarg, digueu-me Santxuan." Suposo que ja heu endevinat
que fou un cop més l'Església, sempre omnipotent i omnipresent,
qui el va convertir en Sant Joan. De Palamós s'hi afegí el
1942, quan aquest s'annexionà aquell vast i acollidor poble agrícola.
Sant
Sadurní de l'Heura
En
aquest poblet hi havia un home que era tan bona persona com dormilega. Un dia
la Pepeta de can Xinagues va dir: "Aquest home és un sant." Una
altra li replicà: "Sí, Sant s'adormí." I
li quedà aquest malnom que, com hem vist en altres casos, serví
per anomenar la població. El canvi de Sadormí en Sadurní
va ser propiciat -amb el concurs de l'Església, per descomptat- per l'existència
d'un sant amb aquest antropònim. Durant la Mancomunitat de Prat de la Riba,
com en el cas de Sant Feliu (v. Sant Feliu), per distingir-se de Sant Sadurní
d'Anoia li van afegir de l'heura. He intentat treure'n l'entrellat però
no ho he aconseguit. Que tingui relació amb el francès "heure"
sembla poc probable.
Santa
Cristina d'Aro
Diuen
que a l'hereu dels Daró (v. Castell d'Aro) li agradava el
mam. Un dia el cercaven i no el trobaven. "¿Que sap on és el
seu fill?", va preguntar un home a la mare. La dona, encesa d'ira, va cridar:
"¡Sang de Crist, a la tina!" Aquesta frase va córrer
tant que donà nom al poble: Sangdecristina. L'Església (sempre
enmig), amb hàbils maniobres burocràtiques, el santificà
en la forma gairebé homòfona Santa Cristina. Més endavant
s'hi afegí el Daró, que identificava els pobles de la vall.
Sobre el canvi de Daró en d'Aro, vegeu Castell d'Aro.
Serra
de Daró
L'Enric
Miravitlles era un gran fuster i un expert ebenista. Tenia, encara que sigui un
tòpic, unes mans de plata. En Pep Punyetes deia: Aquest fuster serra
i no s'erra. I d'aquí ve el nom del poble. El Daró
és el riu que passa per la vila, però com que aquest treball només
fa referència als noms de ciutats, viles, pobles i llogarrets, ho deixo
per a qui ho vulgui investigar.
Tallada,
la
No, aquest
topònim no té res a veure amb tallada, sinó amb dallada,
derivat de dalla, perquè en aquests encontorns no deien "segar
l'herba" sinó "dallar l'herba". El canvi de la d
per la t pot ser influït per similitud amb Peratallada.
Tamariu
En
Joan Freixes era un vailet eixerit que vivia amb els seus pares en una barraca
de pescadors construïda en aquesta platja. El pare era geniüt i de molt
mal caràcter. La mare, en canvi, era una dona alegre i riallera. Un dia,
un vell pescador va dir a en Joan: "Ton pare sempre crida, però ta
mare riu." Quan la mare d'en Joan va morir, el noi volgué que
aquest poble es digués Tamareriu. Amb la caiguda de la e
i el posterior pas d'r múltiple a r simple aparegué
la forma Tamariu.
Torrent
L'origen
d'aquest topònim encara és més recent que el de Matajudaica
(v. Matajudaica). Amb l'arribada dels primers turistes anglesos, moltes
masies que tenien cambres buides van posar a la façana un cartell on es
llegia "rooms to rent". Com que l'operació va tenir èxit,
aquest agregat de cases se separaren del municipi de Pals, al qual pertanyien,
i van batejar la nova població amb la suma dels dos mots que els havien
enriquit: Torrent.
Torroella
de Montgrí
El
segle divuit aquesta vila reial va adquirir uns gegants per subscripció
popular. Durant la cerimònia del bateig els vilatans feren uns presents
a la insigne parella: per a ell, moscatell; per a ella, torró.
Això va fer molta gràcia a l'alcalde, que va proposar substituir
del nom de Vilavella per Torroella (suma de torró
i ella). A tothom li va semblar bé. Més endavant, per distingir-se
de Torroella de Fluvià, hi van afegir de Montgrí, el nom
de la monumental muntanya que presideix la vila. Contràriament al que molta
gent pensa, aquesta paraula no prové de mont gris. Hi havia dos
amics que cada dissabte pujaven al castell. Un d'ells, l'Ernest Gri, ja
tenia cinquanta anys i de seguida es cansava. L'altre li deia "¡Amunt,
Gri!", frase que donà nom a la muntanya.
Ullà
En
aquest poble hi havia un hostal, i l'hostaler de Torroella, que era un envejós,
sempre deia: "¡Ui, allà, ho tenen tot brut! ¡Ui,
allà, us estafaran!". I el poble es va dir Uiallà.
La caiguda de la vocal neutra i la posterior de la i donaren Ullà.
Ullastret
En
Jordi Saurina, que era molt aficionat a l'astronomia, un dia va dir: "Avui
he descobert un nou astre a ull nu, sense telescopi." "¿Que és
gaire gran?", li van preguntar fotent-se'n. "No, és petit."
"Doncs no és un astre, sinó un astret." Com que
astret es pronuncia igual que estret ("estret de cervell",
devien pensar) li van treure el motiu d'Ullastret.
Ultramort
L'origen
d'aquest nom l'hem de situar en la prehistòria, perquè els primers
pobladors de Verges només s'havien mogut cap al nord, ja que creien que
cap al sud s'acabava el món: era més enllà de la mort. El
nom és una adaptació moderna, unió del prefix llatí
ultra- amb el mot català mort.
Vall-llobrega
La
gent d'aquesta població, que viu de la pagesia, ha estat sempre molt treballadora
i ensems molt amant de les festes i xerinoles. En aquella plana, que pertanyia
al comtat de Palamós, hi vivia un home molt popular i molt bona persona
que deia: "Jo sempre estic a la brega, i, quan no treballo, ballo".
I li van treure el motiu de Ballobrega. Quan aquells alegres agricultors
van decidir constituir un municipi, feia dos mesos que en Ballobrega havia
mort "d'un mal lleig", i acordaren unànimement que el seu sobrenom
es convertís en el nom del poble. Per una estranya evolució fonètica,
la ll es va duplicar. Per no escriure quatre l juntes hi van posar
el guionet, i així passà a escriure's Ball-llobrega. Més
endavant, un error d'un secretari (no sabem si es tractava de Pimentel) canvià
la b per v: Vall-llobrega. (Modernament, un mestretites ha
inventat la forma espúria Vall-llòbrega, que no té
ni cap ni peus, perquè ni és cap vall ni és llòbrega.
Proposo que a tothom que escrigui aquesta aberració se'l condemni a copiar
mil vegades, amb plometa i tinta xinesa, la frase "Vall-llobrega s'escriu
sense accent.")
Verges
Els
qui van fundar el poble deien que els homes de la contrada tenien un membre viril
de grans dimensions, i per això li van posar el nom de Vergues.
De seguida l'Església catòlica es va afanyar a combatre aquest "pecat"
i, no sabem si mitjançant el suborn, féu treure la u, santificant-lo
en el Verges que tots coneixem.
Vilopriu
El
comte Ot, amo i senyor d'aquelles terres, era vil i cruel com el marquès
de Parlavà (v. Parlavà), i aplicava unes terribles tortures
als pagesos quan s'equivocaven en alguna feina. I encara se'n reia. Per aquesta
raó, els del comtat veí, sentint sincera compassió, els anomenaven
els de Vilotriu (vil Ot riu). Un matí, van
trobar el comte degollat, i no es va saber mai qui fou l'autor d'aquest crim.
L'endemà mateix, el comtat, amb aquest nom, es convertí en municipi.
He regirat una pila de llibres de gramàtica històrica i he consultat
els filòlegs més eminents, però no he pogut esbrinar per
què la t es convertí en p.
Vulpellac
Al
costat de les ruïnes d'Ullastret hi havia un estany -la gent en deia "el
llac"- que ara ja és sec. Diuen que a la nit sortia de l'aigua un
monstre que atemoria a tots els qui hi passaven a la vora. El marquès d'Ullastret,
decidit a solucionar el problema, va dir: "Vull la pell del
monstre del llac. El qui me la porti serà ben recompensat."
En Jaume Ribot, que tenia una masia prop de la Bisbal, va sortir armat amb una
daga i va matar el monstre: era un llop. El marquès li va preguntar què
volia com a premi i ell respongué: "Senyor marquès, si em permeteu,
la gent del meu redol voldria emancipar-se dels vostres dominis. El marquès
va dir: "Sia, i que el nou poble es digui Vullpell-llac." Amb
l'evolució normal de la llengua aviat esdevingué Vulpellac.
*
No
voldria cloure aquest petit estudi sense demanar disculpes als descendents de
Jacinto Pimentel, per si l'he esmentat massa vegades. Potser he estat irònic
o pejoratiu, però, en tot cas, no era aquesta la meva intenció.
Com a contrapartida faig constar que Pimentel era també el segon cognom
de Maldonado, un dels principals caps de la revolta dels Comuneros contra Carles
I de Castella, l’única cosa certa d’aquest estudi.
(També
he estat a punt de demanar disculpes a l'Església catòlica, però
¡què carai!, no m'ha donat la reialíssima gana.)
